1. RECURSOS NATURALS
Els recursos naturals són aquells materials que l’ésser humà pot extreure de la natura i aprofitar-los per al seu propi benefici.
Alguns d’aquests recursos naturals es poden aprofitar directament, com els minerals, l’aigua, els animals o les plantes. D’altres recursos se n’aprofita l’energia que generen, com els combustibles fòssils (carbó o petroli), el vent o l’aigua.
A l’hora d’explotar els recursos naturals, l’ésser humà ha de tenir un gran coneixement per poder fer-ho sense extingir-los, permetent que es puguin tornar a generar de manera natural.
A part de procurar la seva regeneració, com que molts d’aquests recursos es converteixen en matèries primeres, s’ha de procurar que el procés d’elaboració no contamini (controlar el rebuig i les deixalles que la indústria comporta) i alhora preservar l’ecosistema
1.1. Matèries primeres
Les matèries primeres s’utilitzen a la indústria per a la realització d’altres productes. Es poden classificar segons el seu origen: Vegetal:• com la fusta, el cotó, el cautxú, el suro, el lli, etc. Animal: • com la pell, el cuir, la llana, els ous, la llet, etc. Mineral:• Metàl·liques, com l’or i la plata, que s’utilitzen en joieria. A la indústria metal·• lúrgica s’utilitzen matèries com el ferro o el coure. No metàl·liques, com el sofre o la fluorita, que sobretot s’usen a la indústria • química. Roques industrials, que es fan servir en la construcció, com el granit, el marbre • o la pissarra.
1.2. Fonts d’energia
Molts d’aquests recursos naturals s’utilitzen com a fonts d’energia, que es poden classificar en dos grups: Renovables•
Són tots aquells recursos que no s’esgoten o que la seva regeneració és força ràpida. La velocitat de renovació d’un recurs ha de ser similar a la del consum humà. Per això, si el consum humà augmenta excessivament, un recurs renovable pot arribar a extingir-se.
Les principals fonts d’energia renovables són:
Eòlica:• fa servir la força del vent per generar energia.
Mareomotriu:• és la que s’aprofita del moviment de les marees.
Geotèrmica:• fa servir la calor de l’interior de la Terra.
Hidràulica:• aprofita la força de l’aigua.
Solar:• aprofita la llum i la calor del sol per obtenir energia.
Biomassa:• en aquest cas l’energia es genera mitjançant la combustió de la matèria orgànica. S'obtenen biocombustibles No renovables•
Els recursos no renovables són aquells que no es regeneren o que tenen una regeneració molt lenta.
Les principals fonts d’energia no renovables són:
Petroli:• és la font d’energia més utilitzada, sobretot pel transport i la indústria. El petroli és d’origen fòssil i està format per compostos sòlids, líquids i gasosos. El major subministrador de petroli a nivell mundial és l’Orient Mitjà. Estats Units i Rússia també en produeixen, però sobretot per a consum intern.
Com a recurs no renovable, si el petroli no s’utilitza amb moderació, corre el risc d’extingir-se. La seva combustió genera una gran quantitat de CO2 que es va acumulant a l’atmosfera, i tampoc no es dissol a l’aigua. Així que, quan es produeixen vessaments de petroli al mar, tot l’ecosistema en resulta contaminat, ja que el petroli mata els animals i les plantes que hi viuen. Carbó:• és una roca sedimentaria molt rica en carboni. La seva extracció és subterrània,
ja que es troba a molts metres de profunditat. El carbó subministra gran part de l’energia i s’utilitza sobretot a les centrals tèrmiques, les indústries siderúrgiques
i les de ciment. Els principals països productors de carbó són la Xina i els Estats Units. Gas natural:• s’obté a través d’una barreja de gasos que hi ha als jaciments de petroli o als dipòsits de carbó. Principalment està format per metà, juntament amb altres gasos com el nitrogen, el CO2 i l’àcid sulfúric. S’utilitza sobretot per al consum domèstic i industrial. Els principals productors de gas natural són Rússia i l’Orient Mitjà. Urani:• està present a la natura, a les roques, la terra, l’aigua i fins i tot l’aire. S’extreu d’algunes roques i és radioactiu. S’utilitza a les centrals nuclears.
2. DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE
La sostenibilitat és poder satisfer les necessitats humanes sense fer malbé la biodiversitat i els ecosistemes, alhora que es fa un bon ús dels recursos naturals.
L’any 1972, a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà, es va considerar que el medi ambient era un aspecte d’importància mundial, i es va intentar integrar les accions per al medi ambient dins dels plans de desenvolupament.
L’any 1983, a la Comissió Mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament, es va decidir que el creixement de l’economia i la protecció del medi ambient havien d’anar totalment lligades.
L’any 1997 es va presentar l’informe Brundlandt, en el qual es definia la idea de desenvolupament sostenible com allò que permet «satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per satisfer les necessitats de les generacions futures».
L’any 1992 es va celebrar la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament a Rio de Janeiro. En aquesta cimera va néixer l’Agenda 21, com un acord de caràcter mundial.
El 1994 es va celebrar la Conferència Europea de Ciutats i Pobles Sostenibles, i la seva proposta es va centrar en aspectes de caire local. Els municipis van prendre el comandament i, a la Carta d’Aalborg, van aprovar que cada poble i cada ciutat elaborés el seu propi pla d’acció cap a la sostenibilitat.
L’any 1997 es va firmar un acord internacional a la ciutat de Kyoto (Japó), dins de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Aquest acord, conegut com el Protocol de Kyoto, sobre el canvi climàtic, és un acord internacional que té com a objectiu reduir un 5% les emissions dels principals gasos d’hivernacle entre els anys 2008 i 2012, prenent com a referència els nivells de les emissions de l’any 1990. Per poder entrar en vigor, la majoria de països havien de ratificar l’acord i comprometre’s a complir-ne els objectius.
Finalment, el 2005 Rússia va ratificar l’acord i el Protocol de Kyoto va entrar en vigor: el 55% dels països industrialitzats ja l’havien ratificat.
Els recursos naturals són aquells materials que l’ésser humà pot extreure de la natura i aprofitar-los per al seu propi benefici.
Alguns d’aquests recursos naturals es poden aprofitar directament, com els minerals, l’aigua, els animals o les plantes. D’altres recursos se n’aprofita l’energia que generen, com els combustibles fòssils (carbó o petroli), el vent o l’aigua.
A l’hora d’explotar els recursos naturals, l’ésser humà ha de tenir un gran coneixement per poder fer-ho sense extingir-los, permetent que es puguin tornar a generar de manera natural.
A part de procurar la seva regeneració, com que molts d’aquests recursos es converteixen en matèries primeres, s’ha de procurar que el procés d’elaboració no contamini (controlar el rebuig i les deixalles que la indústria comporta) i alhora preservar l’ecosistema
1.1. Matèries primeres
Les matèries primeres s’utilitzen a la indústria per a la realització d’altres productes. Es poden classificar segons el seu origen:
Vegetal:• com la fusta, el cotó, el cautxú, el suro, el lli, etc.
Animal: • com la pell, el cuir, la llana, els ous, la llet, etc.
Mineral:•
Metàl·liques, com l’or i la plata, que s’utilitzen en joieria. A la indústria metal·• lúrgica s’utilitzen matèries com el ferro o el coure.
No metàl·liques, com el sofre o la fluorita, que sobretot s’usen a la indústria • química.
Roques industrials, que es fan servir en la construcció, com el granit, el marbre • o la pissarra.
1.2. Fonts d’energia
Molts d’aquests recursos naturals s’utilitzen com a fonts d’energia, que es poden classificar en dos grups:
Renovables•
Són tots aquells recursos que no s’esgoten o que la seva regeneració és força ràpida. La velocitat de renovació d’un recurs ha de ser similar a la del consum humà. Per això, si el consum humà augmenta excessivament, un recurs renovable pot arribar a extingir-se.
Les principals fonts d’energia renovables són:
Eòlica:• fa servir la força del vent per generar energia.
Mareomotriu:• és la que s’aprofita del moviment de les marees.
Geotèrmica:• fa servir la calor de l’interior de la Terra.
Hidràulica:• aprofita la força de l’aigua.
Solar:• aprofita la llum i la calor del sol per obtenir energia.
Biomassa:• en aquest cas l’energia es genera mitjançant la combustió de la matèria orgànica. S'obtenen biocombustibles
No renovables•
Els recursos no renovables són aquells que no es regeneren o que tenen una regeneració molt lenta.
Les principals fonts d’energia no renovables són:
Petroli:• és la font d’energia més utilitzada, sobretot pel transport i la indústria. El petroli és d’origen fòssil i està format per compostos sòlids, líquids i gasosos. El major subministrador de petroli a nivell mundial és l’Orient Mitjà. Estats Units i Rússia també en produeixen, però sobretot per a consum intern.
Com a recurs no renovable, si el petroli no s’utilitza amb moderació, corre el risc d’extingir-se. La seva combustió genera una gran quantitat de CO2 que es va acumulant a l’atmosfera, i tampoc no es dissol a l’aigua. Així que, quan es produeixen vessaments de petroli al mar, tot l’ecosistema en resulta contaminat, ja que el petroli mata els animals i les plantes que hi viuen.
Carbó:• és una roca sedimentaria molt rica en carboni. La seva extracció és subterrània,
ja que es troba a molts metres de profunditat. El carbó subministra gran part de l’energia i s’utilitza sobretot a les centrals tèrmiques, les indústries siderúrgiques
i les de ciment. Els principals països productors de carbó són la Xina i els Estats Units.
Gas natural:• s’obté a través d’una barreja de gasos que hi ha als jaciments de petroli o als dipòsits de carbó. Principalment està format per metà, juntament amb altres gasos com el nitrogen, el CO2 i l’àcid sulfúric. S’utilitza sobretot per al consum domèstic i industrial. Els principals productors de gas natural són Rússia i l’Orient Mitjà.
Urani:• està present a la natura, a les roques, la terra, l’aigua i fins i tot l’aire. S’extreu d’algunes roques i és radioactiu. S’utilitza a les centrals nuclears.
2. DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE
La sostenibilitat és poder satisfer les necessitats humanes sense fer malbé la biodiversitat i els ecosistemes, alhora que es fa un bon ús dels recursos naturals.
L’any 1972, a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà, es va considerar que el medi ambient era un aspecte d’importància mundial, i es va intentar integrar les accions per al medi ambient dins dels plans de desenvolupament.
L’any 1983, a la Comissió Mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament, es va decidir que el creixement de l’economia i la protecció del medi ambient havien d’anar totalment lligades.
L’any 1997 es va presentar l’informe Brundlandt, en el qual es definia la idea de desenvolupament sostenible com allò que permet «satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per satisfer les necessitats de les generacions futures».
L’any 1992 es va celebrar la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament a Rio de Janeiro. En aquesta cimera va néixer l’Agenda 21, com un acord de caràcter mundial.
El 1994 es va celebrar la Conferència Europea de Ciutats i Pobles Sostenibles, i la seva proposta es va centrar en aspectes de caire local. Els municipis van prendre el comandament i, a la Carta d’Aalborg, van aprovar que cada poble i cada ciutat elaborés el seu propi pla d’acció cap a la sostenibilitat.
L’any 1997 es va firmar un acord internacional a la ciutat de Kyoto (Japó), dins de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Aquest acord, conegut com el Protocol de Kyoto, sobre el canvi climàtic, és un acord internacional que té com a objectiu reduir un 5% les emissions dels principals gasos d’hivernacle entre els anys 2008 i 2012, prenent com a referència els nivells de les emissions de l’any 1990. Per poder entrar en vigor, la majoria de països havien de ratificar l’acord i comprometre’s a complir-ne els objectius.
Finalment, el 2005 Rússia va ratificar l’acord i el Protocol de Kyoto va entrar en vigor: el 55% dels països industrialitzats ja l’havien ratificat.